El que realment ens matarà són les merdes que estàs fent amb la IA

A la Sarah Connor no li faria ni punyetera gràcia l’espectacle. La indústria de la IA fa una temporada que signa la millor campanya de màrqueting de la fi del món que es recorda: dimissions amb avís d’extinció, consellers delegats demanant frenar i mig món parlant de càrtel i d’interessos foscos. Mentre discutim si les màquines ens mataran, ja hi ha alguna cosa que ens està fent mal, i no és Skynet prenent consciència d’ella mateixa: és el que deixem fer a la IA sense control ni professionalitat.

Hi ha una regla no escrita en comunicació: com més perillós presentes el teu producte, més potent sembla. Ni és nova ni l’ha inventada la IA. Als anys setanta, Wilson Bryan Key, professor i escriptor especialitzat en missatges subliminals, va fer carrera sostenint que els anunciants amagaven calaveres aerografiades als glaçons dels anuncis de whisky. Aquella pulsió suïcida, d’atracció per la mort, estirava els consumidors. Com gairebé tota bona història, tenia més de mentida que de veritat, però s’ha explicat a totes les facultats de publicitat i comunicació durant dècades. Tot i així, la intuïció de fons no anava desencaminada: un experiment publicat el 2010 al Journal of Experimental Social Psychology va trobar que l’avís de «fumar mata» empenyia a fumar més els fumadors l’autoestima dels quals depenia de fumar. L’avís de mort, convertit en reclam per fumar més.

La indústria de la intel·ligència artificial està portant aquesta regla fins al final, i el debat de fons ens afecta a tots encara que poca cosa hi puguem fer. On sí que podem actuar és en els petits apocalipsis de IA zombi que criem dins de les organitzacions. La mort per IA comença a poc a poc. I després, ja si de cas, de cop.

La granada de ximpleria artificial

Etzibar marrons. Passar el mort. Digue-li X. Tots ens podem imaginar a què es refereix Tobias Lütke, conseller delegat de Shopify, quan va posar nom al que passa a la lletra petita de la revolució de la IA. «En diem slop grenades, les que la gent es llança entre ella», va dir, segons va recollir Fortune. «En realitat no ho llegeixes, i ara ho han de revisar els teus companys. Simplement estàs deixant que la IA faci la feina per tu». El terme slop, en aquest context, vindria a ser «porqueria», «nyaps que roben temps», vaja. I ho diu algú, Lütke, que va imposar a Shopify que fer servir la IA era «una expectativa de base»: va forçar l’adopció total i ara s’empassa la factura d’aquella empenta sense preparació. Granades de marrons.

Una granada de porqueria és deixar que la IA produeixi la feina i tirar-la endavant sense afegir-hi res, ni criteri, ni supervisió. De vegades ni tan sols una trista lectura. Qui la llança guanya temps i sembla productiu. El cost el paga el següent, i al final tot el procés cau com un castell de cartes. I, amb ell, el prestigi de l’organització.

Qui acostuma a preparar aquests marrons de material de guerrilla empresarial? Els que abans donaven pel sac amb correus infinits, PowerPoints currats i un llençol d’Excel amb catorze pestanyes. Ara han convertit treballar amb ells en una cosa pitjor: més bonica, més interactiva, més merdocràtica.

Aquesta situació d’apocalipsi IA a les organitzacions no surt de franc, és clar. BetterUp Labs i el Stanford Social Media Lab van enquestar 1.150 treballadors d’oficina nord-americans i van publicar el resultat a Harvard Business Review: el 40% diu haver rebut l’últim mes el que anomenen workslop, contingut que sembla polit però és buit. Cada peça costa una hora i 56 minuts de mitjana de refer, uns 186 dòlars al mes per empleat, segons una estimació dels autors sobre dades autodeclarades. Hi ha una segona troballa que importa més que els diners: la meitat dels qui reben una d’aquestes peces passen a veure el remitent com a menys creatiu, menys capaç i menys fiable. La granada també costa reputació, i la paga qui la llança sense saber-ho. Buròcrates mandrosos descobrint la IA: què pot sortir malament.

40%%

dels treballadors enquestats va rebre l'últim mes contingut generat amb IA que semblava polit i era buit

BetterUp Labs y Stanford · 1.150 trabajadores, EE. UU.

1 h 56 min

és el que costa de mitjana refer cadascuna d'aquestes peces, temps que paga qui la rep i no qui l'envia

Harvard Business Review, 2025

186 $ $

és el cost invisible estimat per empleat i mes, calculat pels autors sobre el temps declarat i el salari mitjà

Harvard Business Review, 2025

97%%

de les pimes espanyoles ja fa servir IA en la seva activitat habitual, segons l'estudi que encarrega i publica qui ven l'eina

OpenAI · 1.000 directivos de pymes

39%%

la fa servir sense cap política formal sobre per a què serveix, qui en respon i què es revisa abans que surti

OpenAI · 1.000 directivos de pymes

L'eina ja és dins de gairebé totes les organitzacions: el que no hi ha entrat és la decisió de per a què serveix.

No miris amunt, l’apocalipsi el tens a la safata d’entrada

I sí, el debat que va esclatar el setembre del 2026 és important i convé tenir-lo en compte. Resumit al màxim: un investigador va dimitir acusant OpenAI i Anthropic de córrer cap a la superintel·ligència «apostant amb les nostres vides», els seus consellers delegats van demanar frenar la cursa i que el regulador els donés cobertura per coordinar-se entre ells, i en qüestió de dies la paraula càrtel era damunt la taula.

Qui diu què i per què ens interessa, i molt. Manel Pérez ho va ordenar bé a La Vanguardia: els avisos sobre el risc per a la humanitat surten sobretot de qui concentra els models més avançats i tancats, i la regulació que proposen «podria tallar les ales a qui, anant endarrerit, s’hi acosta a gran velocitat».

De vegades, pensa malament i encertaràs. Ens hem tornat cínics. A força de garrotades i desenganys.

Andrew Sharp, que analitza el sector des de Sharp Text, a la xarxa de l’analista Ben Thompson, va més enllà: «els qui impulsen el progrés de la IA són els mateixos que n’auditen els riscos per a la humanitat, i tots arriben a les seves conclusions parlant entre ells». I es pregunta quins danys concrets ha causat la IA fins ara per justificar que es reguli de manera preventiva.

Bona pregunta. Encara no ha caigut cap avió ni hi ha hagut una apagada a cap central nuclear per culpa d’un eixam d’agents IA sense control. Però els problemes que està començant a muntar a moltes empreses sí que són dignes que se’n reguli l’ús dins d’aquestes organitzacions.

El debat macro ens interpel·la a tots. Però potser no cal mirar tant amunt, com a la pel·lícula del meteorit, i mirar més els marrons d’IA burocràtica i sense sentit que t’estan minant la vida laboral.

Madureu, maleïts!

Una de les aportacions més encertades al debat una mica histèric sobre l’apocalipsi IA va ser la de Steven Sinofsky. Va dirigir Windows i Office quan Microsoft va aturar el desenvolupament per tapar els forats que feien possibles els virus, i va recordar com es va fer: «No vam anar al Congrés perquè ens obligués a pausar, ni perquè les altres empreses pausessin primer. Madureu. Afegiu registre, comprovació i depuració als vostres productes. Ho necessiten».

Canvia «productes» per «entregables» i serveix igual per a una agència o un equip de continguts: la versió domèstica del debat de la frontera no és si cal frenar la IA, és si algú està mirant el que surt per l’altre costat.

A Espanya, glups, gairebé ningú. Un estudi encarregat per OpenAI sobre 1.000 directius de pimes sosté que el 97% ja fa servir IA en la seva activitat habitual. La xifra la publica qui ven l’eina, així que cal llegir-la amb aquesta etiqueta posada, però les dues dades que l’acompanyen són les que poden treure la son a un directiu: el 39% la fa servir sense cap política formal i el 70% té empleats que la fan servir pel seu compte. L’eina és dins de gairebé totes les organitzacions i en quatre de cada deu ningú no ha decidit per a què serveix, qui en respon i què es revisa abans que surti.

Això té nom propi en seguretat. Ralph Echemendia, l’expert a qui anomenen «el hacker de Hollywood», en diu shadow IT, com explicava en aquesta entrevista: l’ús d’eines externes, no aprovades, cadascuna ampliant la superfície d’atac. I explica el bucle que l’alimenta: «La majoria de les coses que fem per tenir més seguretat ens fan més vulnerables», perquè «la por és el que fem servir sobretot quan passa un incident». S’hi reacciona amb més normes, les normes endureixen la feina, i la gent se les empesca pel seu compte. El bucle de l’apocalipsi un altre cop, en format petit i a la teva oficina.

Aquesta és la part més interessant i de la qual menys es parla. La IA no torna ningú descurat: amplifica el que ja hi havia. Qui tenia mètode ara produeix més i millor. Qui no va rellegir mai el que signava ara no rellegeix deu vegades més ràpid i cada peça surt, ai, amb el logotip de la seva organització. Qui ja era un mal professional ara, a més, s’ha tornat perillós amb la IA.

Qui ja era un mal professional ara, a més, s'ha tornat perillós amb la IA.

El soroll s’ha convertit en cacofonia amb capçalera, i a sobre sembla feina. Això no es combat prohibint l’eina, sinó amb ordre i concert, amb límits i amb procés, que sona a burocràcia i és just el contrari: és l’única cosa que la frena.

La prova de sortir a la pissarra

La millor formulació de criteri sobre això també és d’un enginyer, Mitchell Hashimoto. En diu «la defensa de la pissarra»: consisteix que qualsevol organització hauria de poder apartar-te en qualsevol moment i demanar-te que expliquis qualsevol cosa que hagis entregat a un client, i tu hauries de poder defensar les decisions que vas prendre. No s’espera que recordis el detall d’implementació, sinó que sàpigues per què vas fer A en lloc de B. El que arriba a un client no pot ser una cosa que no entens ni una decisió que no pots argumentar ni defensar.

Echemendia ho diu des de la perspectiva de la seguretat i serveix igual per a qualsevol projecte empresarial: «No es pot confiar en tot el que surt d’un ordinador». Amb IA qualsevol maneja eines que abans costaven anys d’entendre, i ho fa «sense entendre res de res». La capacitat arriba abans que el criteri, sempre.

I criteri continua sent el que ofereixen els professionals.

Potser la IA acabarà amb la civilització tal com la coneixem ara. O ens anirà donant ensurts fins a l’espant final. També pot ser que trobem la cura per al càncer i solucions a malalties fins ara incurables, que ens ajudi en la lluita contra el canvi climàtic i que porti prosperitat i coneixement universal. O que redueixi la nostra capacitat cognitiva al mínim i ens convertim en una societat com la que ja presentava la profètica pel·lícula Idiocracy. Ja ho veurem.

Però el que sí que està fent la IA és que a moltes organitzacions s’hagi delegat el pensament racional i s’hagi optat per l’ús acrític de la IA, amb el consegüent resultat de pèrdua d’hores, de credibilitat i de clients per una cosa totalment prosaica: tirar endavant com a bona una feina que ningú no ha pensat, ha raonat, ha desenvolupat ni ha repassat.

Collons, que de vegades ni s’ha llegit.

L’apocalipsi ha començat a l’oficina i les granades marrons ja volen cap a la teva taula.

Et quedaràs mirant amunt, al debat sobre regulació, Terminators o la Força IA de Trump, o abaixaràs la vista i et posaràs a la feina per evitar l’apocalipsi al teu negociat?

Fes que la Sarah Connor se senti orgullosa.

Fonts

• Wilson Bryan Key, Subliminal Seduction (1974) i Media Sexploitation (1976), on sostenia que els anunciants amagaven imatges retocades, entre elles calaveres, als glaçons dels anuncis de begudes. Les seves tesis estan desacreditades: Timothy E. Moore i Anthony Pratkanis les van rebatre a Skeptical Inquirer (1992). Rèplica popular més citada, la de Cecil Adams a The Straight Dope. Al text es fa servir com el que és, una llegenda.
• Jochim Hansen, Susanne Winzeler i Sascha Topolinski, «When the death makes you smoke», Journal of Experimental Social Psychology, 2010. Mostra petita: 39 estudiants fumadors. Els avisos de mortalitat van produir actituds més favorables al tabac en qui basava l’autoestima en fumar. Resum divulgatiu a la British Psychological Society. Es cita com a indici, no com a prova.
• Fortune, «Shopify CEO says employees’ ‘slop grenades’ are making more work for everyone else», 17 de setembre del 2026. Citacions de Tobias Lütke al podcast The Knowledge Project, i context de la seva directiva interna del 2025 sobre l’ús de la IA a Shopify. Traducció pròpia.
• Kate Niederhoffer, Gabriella Rosen Kellerman, Angela Lee, Alex Liebscher, Kristina Rapuano i Jeffrey T. Hancock, «AI-Generated “Workslop” Is Destroying Productivity», Harvard Business Review, 22 de setembre del 2025. Recerca de BetterUp Labs i el Stanford Social Media Lab. Mostra: 1.150 treballadors d’oficina a jornada completa als Estats Units, agost i setembre del 2025, autodeclarada. Xifres recollides també per Axios. Els 186 dòlars per empleat i mes són una estimació dels autors a partir del temps declarat i del salari mitjà.
• Estudi sobre l’ús de la IA a les pimes espanyoles encarregat per OpenAI, presentat el 17 de setembre del 2026 a l’acte Digitaliza Madrid amb la Comunitat de Madrid. Mostra: 1.000 directius de pimes. Dades recollides per Infobae/EFE i Revista Byte. L’encarrega i el publica el proveïdor de l’eina de la qual mesura l’ús.
• Manel Pérez, «¿Quién dice qué y por qué en la pugna sobre la IA?», La ventana indiscreta, La Vanguardia, Economia, 20 de setembre del 2026. Mapa de posicions entre models tancats i oberts i la frase sobre tallar les ales als endarrerits. És una columna d’anàlisi signada: aporta criteri ordenat, no dades noves. És també la font del resum de l’episodi de setembre que obre la secció.
• Andrew Sharp, «Some of All Fears», Sharp Text, 18 de setembre del 2026. Sharp analitza tecnologia i mitjans des de Sharp Text, de la xarxa Stratechery de Ben Thompson, i condueix amb ell el podcast Sharp Tech. Columna d’opinió declarada, sense dades pròpies, a l’extrem més escèptic del debat. Es cita per la idea i per la pregunta, no com a evidència. Traducció pròpia.
• Francesc Peirón, «Cualquiera puede ser un hacker con la inteligencia artificial», entrevista a Ralph Echemendia, La Vanguardia, secció Vida, 19 de setembre del 2026. Citacions sobre shadow IT, la paradoxa de la seguretat, la por com a reacció després d’un incident i la desconfiança en el que surt d’un ordinador. Echemendia és consultor de ciberseguretat i conferenciant, no investigador: aporta criteri professional, no un estudi.
• Donald Trump, publicació a Truth Social del 19 de setembre del 2026 anunciant la «AI Force» i un futur «tsar» de la IA, recollida per Fox News i NBC News. Tots dos mitjans subratllen que no va donar detalls sobre l’estructura, l’autoritat ni els membres. Es cita com a fet, no com a valoració política.
• Steven Sinofsky, publicació a X, 17 de setembre del 2026. Traducció pròpia.
• Mitchell Hashimoto, publicació a X, 16 de setembre del 2026, sobre «the whiteboard defense». Traducció pròpia.