«Que m'ho digui un advocat»: el que la llei d'accessibilitat exigeix al teu web

La frase sol sortir a la segona reunió. Algú pregunta si el web ha de ser accessible per llei. Un altre respon que això és cosa de l’Administració, un tercer diu que li sona alguna cosa d’una directiva europea, i al final algú talla en sec: «que m’ho digui un advocat». Ningú no truca a l’advocat, és clar. L’assumpte torna al calaix fins que un usuari, una associació o un concurs públic l’en treu, i aleshores ja no hi ha temps de decidir-ho amb calma.

I passa just al revés del que la gent tem. Aquí es compleix allò que ni hi són tots els que ho són ni ho són tots els que hi són. Hem vist fundacions convençudes que la llei no anava amb elles quan els tocava per dues vies diferents, i empreses grans que havien demanat pressupost, espantades, per una obligació que, llegida la norma, no tenen. El soroll de qui ven por ha aconseguit les dues coses alhora: que els obligats ho ignorin i que els no obligats paguin.

Així que posarem una mica d’ordre. Són tres normes, i a cadascuna s’hi entra per una pregunta diferent: qui ets, què vens i on ets. Fa un mes vam explicar per què l’accessibilitat va de persones abans que de lleis. Aquest article n’és l’altra meitat, la que aquell va deixar fora expressament.

Si tens pressa, aquí va la resposta curta. A Espanya, un web ha de ser accessible per llei si és del sector públic o viu de diners públics (des del 2019 i el 2020), si ven o contracta amb consumidors per internet i qui el té no és una microempresa (des del 28 de juny de 2025), o si ho exigeix la llei de la seva comunitat autònoma. A la pràctica, això vol dir complir les pautes internacionals WCAG en nivell AA i, al sector públic, publicar una declaració d’accessibilitat i tenir un canal per atendre queixes.

Primera pregunta sobre accessibilitat, qui ets?

La norma més veterana és el Reial decret 1112/2018, amb què Espanya va aplicar la directiva europea sobre accessibilitat dels webs del sector públic. Si ets una administració, un organisme públic, una universitat pública o una entitat que en depèn, hi ets dins, i des de fa temps. Els webs nous, des del 20 de setembre de 2019; els que ja existien, des del 20 de setembre de 2020, i les aplicacions mòbils, des del 23 de juny de 2021.

Fins aquí, poca novetat. El que gairebé ningú no llegeix és la disposició addicional primera, que és on el decret surt del perímetre públic. S’hi demana a les administracions que exigeixin els mateixos criteris als webs i aplicacions que han rebut finançament públic, a les empreses que gestionen un servei públic per concessió o contracte (el text esmenta especialment els educatius, sanitaris, culturals, esportius i socials) i als centres privats educatius, de formació i universitaris que se sostenen totalment o parcialment amb fons públics. Una escola concertada, una universitat privada amb finançament públic o un parc de recerca vinculat a una universitat pública no són Administració, però són a la mateixa llista.

Abans de respondre aquesta primera pregunta, mira d’on surten els diners de la teva organització, perquè aquí la intuïció acostuma a fallar. Si part del que fas ho paga el sector públic, el més probable és que ja hi estiguis obligat, i des de fa uns quants anys.

Segona pregunta sobre accessibilitat, què vens?

La segona norma és la que ha fet córrer més tinta i la que pitjor s’ha explicat. És la Llei 11/2023, que trasllada a Espanya la Directiva (UE) 2019/882, coneguda com a Llei europea d’accessibilitat, i el seu títol I s’aplica des del 28 de juny de 2025. Aquí el que compta és el que fas. La llei afecta qui ven productes o presta serveis a consumidors per canals digitals, com el comerç electrònic, la banca, el transport, les telecomunicacions o els llibres digitals.

I això del comerç electrònic abasta bastant més del que sembla. Si al teu web algú s’apunta a un curs i el paga, reserva una plaça, es matricula o contracta un allotjament, estàs prestant un servei a un consumidor per un canal digital. Una matrícula en línia és contractació electrònica, encara que tu no et vegis com una botiga.

Hi ha dos matisos que desmunten la meitat de les converses alarmistes. El primer és que les microempreses que presten serveis en queden fora: si tens menys de deu treballadors i el teu volum de negoci o el teu balanç no passa de dos milions d’euros, l’obligació no va amb tu. El segon és per a qui hagi llegit que l’obligació era només per a empreses de més de cent treballadors o sis milions de facturació. Això venia d’una altra norma, una disposició de l’antiga llei de serveis de la societat de la informació que la mateixa Llei 11/2023 va derogar el 2023. Qui encara la cita estudia amb apunts vells.

La llei preveu, a més, una vàlvula d’escapament, la «càrrega desproporcionada». Permet no aplicar un requisit concret si demostres amb números que complir-lo t’arruïnaria. Això sí, és una excepció que cal documentar, i no t’hi pots acollir si has rebut ajuts públics o privats per millorar l’accessibilitat. També hi ha un període de transició: els contractes de servei signats abans del 28 de juny de 2025 poden continuar com estaven fins que vencin, amb el 28 de juny de 2030 com a data límit. Per a un web, a la pràctica, això canvia poc, perquè el que ofereixes avui al teu web ja és el servei que prestes avui.

El soroll de qui ven por ha aconseguit les dues coses alhora: que els obligats ho ignorin i que els no obligats paguin.

Tercera pregunta sobre accessibilitat, on ets?

La tercera capa és l’autonòmica, i és la que menys gent té al radar. Cada comunitat ha legislat l’accessibilitat al seu ritme i, en l’àmbit digital, amb una profunditat molt diferent. Gairebé totes tenen la seva llei d’accessibilitat, però poques l’han desplegada fins al punt de dir què demanen exactament a un web i què passa si no ho compleix.

Catalunya, que és la que coneixem de primera mà, sí que ho ha fet. Té la Llei 13/2014 d’accessibilitat i el Codi d’accessibilitat de Catalunya, aprovat pel Decret 209/2023 i en vigor des de l’1 de març de 2024. El Codi inclou les pàgines web entre els elements de comunicació que han de ser accessibles i fixa terminis per adaptar les que ja existeixen. En l’àmbit digital no és tan clar com les dues normes estatals, però, a diferència de la llei estatal del sector públic, porta les seves pròpies sancions. De seguida hi tornem.

Fora de Catalunya, la resposta canvia d’una comunitat a una altra, i no farem veure que ens sabem les disset de memòria. Treballem amb organitzacions de Galícia, de Madrid i d’altres llocs, i en cada cas hem hagut de llegir la norma autonòmica amb la mateixa calma que les estatals. Si ets en una altra comunitat i no saps què et demana la teva en l’àmbit digital, escriu-nos amb la teva ubicació i el que fa el teu web, i t’expliquem el que hem trobat, encara que després no treballem junts. T’estalvies buscar-ho a les palpentes, i surt bastant més barat que descobrir-ho amb una reclamació damunt la taula.

El que et demanen sobre accessibilitat, traduït

En l’àmbit tècnic, per sort, les tres normes acaben demanant el mateix. La referència europea és la norma EN 301 549, que alhora incorpora les WCAG, les pautes d’accessibilitat que publica el W3C, el consorci que fixa els estàndards del web. La versió que cita avui el Diari Oficial de la UE és la 3.2.1, que exigeix complir les WCAG 2.1 en nivell AA, l’intermedi dels tres que tenen. El setembre de 2026 va sortir la versió 4.1.1, que passa a les WCAG 2.2, i falta que la Comissió la citi al Diari Oficial; al sector s’espera que arribi abans que s’acabi l’any. Per això, si avui construeixes amb les WCAG 2.2 AA com a referència, compleixes el que s’exigeix ara i el que s’exigirà d’aquí a uns mesos. Nosaltres treballem així de sèrie, sobretot per no haver de fer la feina dues vegades.

A més de l’estàndard tècnic, hi ha obligacions de paperassa. El RD 1112/2018 demana una declaració d’accessibilitat publicada i al dia, un canal perquè qualsevol usuari avisi de problemes i demani un contingut en format accessible, i una revisió periòdica. La Llei 11/2023 demana que expliquis com compleix el teu servei els requisits d’accessibilitat i que mantinguis aquesta informació al dia mentre el servei existeixi. Semblen detalls, però un web sense declaració d’accessibilitat ni canal de queixes és el primer que detecta un inspector, un usuari o la mesa que avalua un concurs, i ni tan sols necessiten obrir cap eina per veure-ho.

On dic multa per no complir amb l’accessibilitat, dic reclamació

Arribem a la pregunta que sol obrir o tancar pressupostos, que és què passa si no compleixes. Depèn de la porta per on hagis entrat, i hi ha tres nivells.

El primer és la reclamació, i és el que més se subestima. El RD 1112/2018 no preveu sancions, i en set anys no ha tingut ni una multa. El que té és un procediment: qualsevol persona pot avisar d’una barrera, demanar el contingut en format accessible, reclamar si no li responen i, al final, adreçar-se al Defensor del Poble. Res d’això no és una sanció, però tot queda per escrit, amb dates, en un expedient que sol reaparèixer en el pitjor moment.

El segon nivell és la sanció pròpiament dita, i aquí sí que hi ha xifres. La Llei 11/2023 remet a la normativa de cada sector i, on no n’hi ha, a la Llei general de drets de les persones amb discapacitat, que va de 301 euros en les infraccions lleus a un milió en les molt greus. A Catalunya, la Llei 13/2014 té els seus propis trams: fins a 6.000 euros les lleus, fins a 30.000 les greus i fins a 300.000 les molt greus. Però fins ara als webs se’ls han aplicat poc o gens. Els qui vigilen el compliment de la Llei 11/2023 són les comunitats autònomes, i la maquinària encara s’està muntant. Des de febrer de 2026 hi ha una unitat estatal, la UTAC, creada pel Reial decret 143/2026 per coordinar aquestes autoritats i rebre denúncies, però té pocs mesos de vida. Així que no, a Espanya no s’està multant a tort i a dret. Ara bé, donar per fet que no es multarà mai és jugar-se-la amb els teus diners.

El tercer nivell no passa per cap inspector. A França, el 4 de juny de 2026, un tribunal de Caen va ordenar a Carrefour fer accessibles el seu web i la seva aplicació en sis mesos, amb una multa de 500 euros per cada dia de retard. Ho van demanar dues associacions de persones amb discapacitat i ho va decidir un jutge, sense que hi intervingués cap autoritat administrativa. A Espanya hi ha, a més, una via més discreta i més freqüent, la dels concursos. Cada vegada més licitacions i grans clients demanen un informe de conformitat d’accessibilitat, i qui no el té en queda fora. Aquest contracte perdut no apareix en cap estadística de sancions, tot i que es nota igual als comptes.

Que em digui un altre si soc accessible

Queda saber com es demostra que compleixes, i aquí hi ha dues dreceres molt temptadores que no serveixen.

La primera drecera és l’eina automàtica que et retorna zero errors. Aquestes eines detecten bé el que és mecànic, com el contrast o les imatges sense text alternatiu, però no veuen res del que demana criteri: l’ordre en què es recorre la pàgina amb el teclat, si el text alternatiu diu alguna cosa útil o si un formulari deixa penjat al tercer camp qui fa servir un lector de pantalla. La segona drecera és el widget que s’instal·la en una tarda i promet el compliment, una mena de cresc-pèl digital. Els organismes de vigilància europeus el veuen, cada vegada més, com un senyal del contrari.

La via que funciona és una auditoria manual, amb proves d’ús reals, feta per algú que no va construir el web. A l’article anterior ho vam dir d’una altra manera: qui construeix no s’hauria de posar la nota. Per això treballem amb Tothom Web, una auditora d’accessibilitat acreditada com a entitat d’inspecció per ENAC, l’Entitat Nacional d’Acreditació. Certifica d’acord amb l’EN 301 549 i, segons ens expliquen, ja té l’acreditació per a la nova versió de la norma. Nosaltres dissenyem, desenvolupem i corregim, i l’auditoria i el certificat els fan ells. Si l’informe el signés la mateixa empresa que cobra per arreglar el que l’informe troba, valdria més aviat poc. I això també va per nosaltres.

El teu web està obligat a ser accessible?

Per saber si això et toca, i quant, no cal cap dictamen. N’hi ha prou de respondre aquestes preguntes mirant com funciona la teva organització en el dia a dia i, on la resposta sigui «sí», apuntar la data des de la qual ja hi estàs obligat.

Si respons «no» a les tres primeres, respira tranquil. Tot i així, llegeix l’article anterior, perquè les persones que no poden fer servir el teu web continuen allà encara que la llei no t’hi obligui. Si alguna és «sí», ja saps des de quan hi estàs obligat i quins dos documents et demanaran primer. El que facis amb això ho decideixes tu, i no cal esperar que t’ho digui un advocat.

Fonts

• Ministeri de la Presidència, Relacions amb les Corts i Igualtat, Real Decreto 1112/2018, de 7 de septiembre, sobre accesibilidad de los sitios web y aplicaciones para dispositivos móviles del sector público, BOE, 2018: àmbit d’aplicació (art. 2), extensió a entitats privades amb finançament públic, concessionaris i centres sostinguts amb fons públics (disposició addicional primera), terminis d’aplicació (disposició final cinquena) i absència de règim sancionador.
• Prefectura de l’Estat, Ley 11/2023, de 8 de mayo, títol I, BOE, 2023: transposició de la Directiva (UE) 2019/882, productes i serveis inclosos, exempció de microempreses, càrrega desproporcionada, autoritats de vigilància i règim sancionador per remissió (arts. 27 a 30); derogació de la disposició addicional cinquena de la Llei 34/2002.
• Unió Europea, Directiva (UE) 2019/882 (Llei europea d’accessibilitat), 2019: aplicable des del 28 de juny de 2025, amb període transitori per a contractes de servei fins al 28 de juny de 2030 (art. 32).
• Reial decret legislatiu 1/2013, Ley General de derechos de las personas con discapacidad y de su inclusión social: trams de sanció de 301 a 1.000.000 d’euros, aplicables de manera suppletòria a la Llei 11/2023.
• Generalitat de Catalunya, Llei 13/2014, del 30 d’octubre, d’accessibilitat i Decret 209/2023, de 28 de novembre, pel qual s’aprova el Codi d’accessibilitat de Catalunya, DOGC: entrada en vigor l’1 de març de 2024, pàgines web com a elements de comunicació i règim sancionador (fins a 6.000, 30.000 i 300.000 euros).
• Ministeri de la Presidència, Justícia i Relacions amb les Corts, Real Decreto 143/2026, de 25 de febrero, BOE, 2026: creació de la Unitat tècnica de suport i coordinació de les autoritats de vigilància (UTAC), adscrita a la Direcció General de Drets de les Persones amb Discapacitat.
• ETSI, CEN i CENELEC, EN 301 549 V4.1.1, 2 de setembre de 2026: adopció de les WCAG 2.2; la versió citada al Diari Oficial de la UE continua sent la V3.2.1 (WCAG 2.1 AA) en la data de redacció.
• Tribunal judiciaire de Caen, ordonnance de référé del 4 de juny de 2026 (RG 25/00691), apiDV i Droit Pluriel contra Carrefour France: termini de sis mesos i multa coercitiva de 500 euros per dia, recollida per Handicap.fr i Deque.